Blog en stand-by

Durant 5 anys vaig escriure en aquest blog, va ser una excusa per reflexionar sobre el disseny. Per algun raó vaig deixar de llegir blogs i escriure aquí. Potser quan vaig començar a twitter, potser quan vaig entrar a la junta de l'ADG-FAD. Ara està en stand-by però probablement algun dia hi tornaré. Si voleu una selecció dels millors, aneu a l'etiqueta *Greatest Hits*. Fins aviat!
-
I wrote in this blog for five years, posting was the best way to think about design. For some reason I stopped reading blogs and stopped writing in my own as well. Maybe when I signed up for twitter, maybe when I joined the ADG-FAD as a board member. Now it's in stand-by mode but I will probably return at some point. Click the *Greatest Hits* label if you want a selection. It's mostly written in Catalan but Google Translator generally works quite well. See you soon!

La solució no és dissenyar millor

[ english version below ]

Separació de poders
Passa a moltes feines. El client es fica en el nostre terreny i el criteri professional no impera. El tòpic diu que el dissenyador és capritxós i decideix segons gust personal però crec que ara és justament a l'inrevés. Molts dissenyadors reflexionen bé què li convé al client i exposen els seus motius de les seves decisions. Però ara sovint és el client qui imposa la seva decisió sense donar explicacions. El bon feedback és el que explica què es pot millorar i deixa que sigui el dissenyador qui dóni la solució. Però sovint el client té problemes per verbalitzar la seva impressió i opta per proposar ell la solució. La pime per falta de coneixement, la multinacional per relegar el disseny, per ignorància o per personalisme, el cas és que hem arribat a donar per "normal" la situació. Però no ho és.

La solució no és dissenyar millor

La solució de fons no és fàcil ni ràpida: saber distingir la valoració amateur de la professional. No són el mateix, no tenen el mateix pes ni han de tenir el mateix rol. Hem de reclamar la separació de poders, educar al client sobre el rol de cadascú. Educar al client vol dir educar la societat a valorar el professional de cada cosa i a seguir fent pedagogia de disseny. El coll d'ampolla per pujar la qualitat del disseny no és la qualitat dels dissenyadors (encara menys la quantitat) sinó la qualitat dels clients i dels encàrrecs. A millor tasca del BCD millors projectes recollirà l'ADG-FAD. El nou Laus empresa és una bona idea.

Disseny post-client
La crisi ha fet que molts estudis hagin pres la iniciativa i hagin engegat projectes propis, i molts estudiants que en sortir de l'escola s'han trobat sense feina han fet el mateix. Potser la solució no serà l'evolució sinó la revolució del paradigma però probablement és més un complement que una substitució del model, sempre necessitarem un espai de col·laboració amb els clients.

Potser és idealista però crec que algun dia ens semblarà mentida que durant tants anys el dissenyador hagués de treballar amb aquesta poca autoritat. Quan jo era petit era normal llençar els papers a terra i conduïr moto sense casc.


- - - -
[ english version ]


Separation of powers
It happens to many jobs. The client steps in our domain and professional judgment does not prevail. The cliché says that designers are capricious and decide according to their personal taste but I think now is precisely the opposite. Many designers really think about the client needs and explain the reasons behind their proposal. But as is often the client who imposes his decision without explanation. The positive feedback points aout what can be improved and let the designer provide the solution. But often the client has trouble verbalizing their impressions and he decide to propose a solution themselves. SMEs due to lack of knowledge, multinationals relegating design, be it for ignorance or personalism, the fact is that we have come consider this a "normal" situation. But it's not.

The best solution is designed
The fundamental solution is neither easy nor fast: to distinguish the amateur from the professional assessment. They are not the same, they shouldn't have the same impact neither the same role. We should reclaim the separation of powers and educate the client about the role of each side. Educate the client means educating society to value the professional and continue to promote design. The bottleneck to raise the design quality is no longer the quality of the designers (not to mention quantity) but the client and comission quality. A better job of BCD will bring better projects to ADG-FAD. The new Laus company award is a good idea.

Design Post-client
The crisis has led many studies have to take the initiative and start their own projects, and many students who leave school without a job have choose that way as well. Maybe the solution is not evolution but the revolution of the paradigm but we will always need a space for collaboration with clients.
Maybe it's idealistic but I think someday we won't believe that for so many years the designer had to work with this lack of authority. When I was a child it was normal to throw papers on the street and driving a motorcycle without a helmet.

Article sobre MSF per al llibre Laus

Médicos Sin Fronteras ha guanyat aquest any el Grand Laus entitats, i l'ADG-FAD em va demanar un comentari sobre la identitat corporativa de MSF per publicar-lo al llibre. A sota teniu una recopilació de peces. Aquest és text: 

- - -

Les inicials MSF en vermell sobre fons blanc, una caixeta vermella a la farmàcia, un mapa del món fet de medicaments, una silueta plana d'un africà… Médicos Sin Fronteras ha aconseguit que els reconeguem només amb una petita pista, molt abans de veure el logotip. I no ho ha aconseguit a cop de pressupost i campanyes d’assalt mediàtic a l’estil de les telefòniques sinó amb constància i habilitat, interpretant de mil maneres la mateixa partitura durant 12 anys sense perdre frescor. És una identitat soferta que ha aguantat el pas del temps sense immutar-se i ha mantingut la coherència en contextos tant diversos com publicacions, exposicions, campanyes o interactius. Ha aconseguit allò tan difícil de fer compatibles la coherència que demana una institució amb la flexibilitat que demanen els diversos formats, contextos, tons de veu. 

Segurament el secret d'aquesta robustesa és la senzillesa del sistema: un color, una tipografia, un estil compositiu simple i uns temes recurrents per fotografia o il·lustració. Res de normes complexes o plantilles amb inacabables instruccions d'ús. Quatre ingredients bàsics i que cadascú els cuini com vulgui. Probablement aquesta simplicitat del sistema ha facilitat la incorporació de diversos equips de dissenyadors sense incoherències, estridències o sortides de to i ha permès que tothom hagi trobat el seu lloc. És molt fàcil que quan hi ha diversos equips en joc apareguin elements discordants amb estils diferents, el tòpic diu que als dissenyadors ens agrada crear normes i criteris per un projecte nou d’identitat corporativa però ens costa seguir les normes dels altres, sabem de què parlem, oi? Els autors ho resumeixen així en la presentació del projecte:

Color = Blanc / Vermell = Metge

Tipografia = Llegibilitat = Transparència

Imatge = Testimoni = Beneficiaris

Mapes = Treball sobre el terreny = Sense fronteres

El concepte de cooperació va estar lligat a la compassió i caritat, embolcallat amb un un halo de connotacions religioses: el deure, la culpa, el sacrifici… Era el moment de les imatges de nens africans plens de mosques i eslògans que feien sentir malament. Per sort, la comunicació del tercer sector s’ha allunyat d’aquella retòrica lacrimògena. Avui les ONG no demanen caritat sinó justícia, no demanen compassió sinó implicació. Si el sentit religiós de la solidaritat estovava la gràfica el sentit humà és més descarnat: “hi ha gent que pateix, actua! MSF té a més un factor afegit per endurir el missatge, la seva acció directa sobre països on sovint hi ha conflictes els converteix en certa manera en reporters dels desastres humanitaris. La gràfica de l’exposició Somalia que es va fer al CCCB és un bon exemple d’aquesta gràfica de reportatge: austeritat en el color, tipografia accidentada i composició contundent. 

La urgència i gravetat dels temes amb què treballa MSF fa que un disseny més elaborat es pogués interpretar com un malbaratament de recursos, com una pèrdua de temps, o pitjor: seria frivolitzar el tema. En la comunicació de MSF no hi ha temps ni per ornamentar, regeix el mateix criteri que en un hospital de campanya: hi ha les eines imprescindibles però no hi ha tele ni fil musical. Es fa evident la determinació de treballar amb una paleta restringida de colors: vermell sobre blanc, blanc sobre negre, negre sobre vermell. El color vermell de les urgències i en definitiva el color bàsic, res de colors complexos ni matisats. Els fons més habitual és un blanc despullat. També les il·lustracions són siluetes planes, una línia sense matisos de gris. Però si algun element encarna aquest caràcter és la tipografia Bell Gothic. Té el caràcter d’urgència, la contundència per denunciar i el caràcter gràfic per identificar MSF.  

L’encert dels dissenyadors és que aquesta duresa pròpia del context es converteix en simplicitat i eficàcia comunicativa amb missatges que van al gra, es converteix en claredat expositiva amb pàgines que ens instrueixen sobre una epidèmia, o en sobrietat quan toca posar-se elegant. 

Obrint el focus, l’aportació del projecte és dignificar la cooperació i les ONG, explicar amb claredat la seva tasca i projectar una bona imatge de les entitats. Al mateix temps dóna exemple de professionalitat a altres ONG integrant el disseny en el dia a dia de l'entitat per aconseguir millors resultats. Alain de Botton es preguntava què passaria si els valors ètics tinguéssin la publicitat que tenen els productes comercials, i imaginava una campanya on els millors creatius promoguessin valors que considerem bons. Ja que les ONG no tenen un producte sexy per vendre, dotar-les d’una bona identitat és donar-los l’oportunitat de competir amb altres marques a la cursa d’arribar a la ciutadania. Perdó, vull dir al target. 

- - - 

quin paper tindran els dissenyadors en els nous llibres de text?

Recordeu el canvi de model en la indústria musical amb els MP3? Ara els toca als llibres de text. Boundless ha llançat un servei que usa els continguts lliures de drets a internet per generar llibres de text sobre el tema que els demanis. Integra contignuts i els entrega de forma elegant i pràctica. Després de l'experiència en el sector de la música costa d'entendre que la indústria musical no s'hagi mogut per crear el seu Spotify particular. Igual que la iniciativa en les motos elèctriques no està liderada per les gran marques sinó per petites iniciatives, sembla que veurem el mateix procés en els llibres. Inèrcies, pors, resistència als canvis, potser. En el cas dels llibres de text ens trobem amb un moment econòmic difícil, incerteses sobre la implantació del llibre digital o els canvis que podria provocar la llei Wert.

Interacció
Com sempre un canvi de format (i de forma) no és neutral, passar del paper a la pantalla al final ho canvia tot: entra internet, entra la interacció (notes, subratllats, resums, comentaris amb amics). Podeu veure'n els detalls al web de Boundless. En definitiva l'aportació de Boundless és integrar el llibre de text al model digital: continguts al núvol, accés a través de qualsevol dispositiu, activitat social… sabeu de què parlo.

Canvis en el rol dels dissenyadors
Aquí els llibres no es dissenyen d'un en un sinó que es dissenya una aplicació. Tornem a la idea de dissenyar marcs i no objectes que vam sentir al congrés Open Design Shared Creativity (edició 2012) i que vaig resumir en un altre escrit. Si els dissenyadors gràfics tractem amb informació i ara aquesta és digital tot apunta que aquest model seguirà creixent. Tot just començem a intuir els canvis de mentalitat que això suposarà per als dissenyadors, però la llista comença a ser llarga:

• pensar en termes d'experiència d'usuari 
• preveure versions de format (per exemple per a diversos dispositius)
• preveure adaptacions segons el context (tipus de llibre, línia educativa…) 
• preveure personalitzacions de l'usuari (segons necessitats, estil…) 
• pensar en sistemes gràfics i no en objectes tancats
• estreta col·laboració amb els responsables de contingut (integració contingut-continent)
• …quins em deixo?

+ info
La proposta de Boundless
Article de Slate sobre el canvi de model
Pearson's BlueSky, la competència a Boundless nascuda de la pròpia indústria tradicional
edició 2013 del Congrés Open Design Shared Creativity

Il·lustracions disfressades d'infogràfics

The 2012 Feltron Annual Report
Nicholas Felton acaba de publicar el seu anuari del 2012. Pels qui no el coneguin es tracta d'una recopilació d'infogràfics espectaculars amb dades minuciosament recollides durant tot l'any sobre… la fam al món? el futur de l'espècie? no, sobre la seva vida: quantes cançons ha escoltat, de quins gèneres, quants quilòmetres ha recorregut… imprescindible per sobreviure, vaja :)


Control total de la publicació
Diguem-ne verticalització o diguem-ne Yo-me-lo-guiso-yo-me-lo-como. Ell genera el contingut, ell el recull, ell l'edita i el distribueix. 16 pàgines, 2500 exemplars, 28 dòlars la peça. El control total li dóna un marc de treball molt més proper al món de l'art o fins i tot de l'empresari que de dissenyador, i sap aprofitar aquest control per no fer cap concessió al disseny, les seves dobles pàgines són realment un gust de mirar, una orgia d'infogràfics de dissenyadors i per a dissenyadors, podeu veure'n més a feltron.com. El mateix de l'edició: 5 tintes directes, cosit especial i coberta troquelada.

Il·lustracions disfressades d'infogràfics
A molts ens agraden les seves pàgines però no ens enganyem, les mirem com a un objecte estètic, com una il·lustració. No ens interessa la seva vida. Si no li demanem interès informatiu o facilitat d'ús… en podem dir infogràfics? Separar la gràfica de la funció informativa em sembla que és frivolitzar la infografia. Quina és l'aportació de Nicholas Felton doncs? Per una banda haver fet un ús innovador del llenguatge infogràfic (una idea potser més curiosa que interessant), però si ens mirem les seves pàgines és sobretot perquè ens sedueix la forma. Quedem en que és un bon il·lustrador doncs, gaudim de l'espectacle.

Un capítol apart mereixeria Jaime Serra, que sí porta l'infografia al terreny de l'art. Un altre dia.

enllaços
@feltron a twitter
http://daytum.com - empresa de Feltron

La institució 'cool'

La llei del pèndol: Si a la generació del meu avi estava de moda l'autoritat, tenir la veritat absoluta i la fidelitat eterna a un credo, ara els signes dels temps ens porten la informalitat, dubtar constantment de tot, estar obert sempre i evitar qualsevol dogma (excepte el dogma que mana evitar els dogmes).

Això ha fet més difícil trobar el to en comunicació institucional: davant la por a quedar antiquats davant els seus clients, algunes institucions s'han passat de la ratlla amb un to excessivament informal que resulta artificial i poc creïble. Una asseguradora o un banc no pot pretendre comportar-se com un antisistema.

Un intent de trobar un to actual però creïble per la institució 
L'any passat la UOC va celebrar els 25 anys i van voler posar sobre paper els trets d'identitat de la UOC, el seu tarannà. Líniazero va ser l'encarregada de liderar el projecte editorial i treballant amb elles vam arribar a una peça que no té el to institucional d'una universitat tradicional però no es passa amb la informalitat.

links:
projecte UOC manifesto a Behance
Crítiques a la campanya de Movistar
Més arguments de crítica a la campanya Un pis per la cara de Catalunya caixa

busy busy busy

Em dol tenir el bloc parat, espero recuperar els escrits a mitges ben aviat

P

Idees que m'emporto del Congrés 'Open Design - Shared Creativity'

El dia següent tenia sentit escriure una espècie de "reportatge" periodístic. Ara que han passat (massa) dies em limito a resumir el rastre que ha deixat el Congrés en el meu cap, una barreja de resum/interpretació/implicacions del que va passar. Per un escrit com cal podeu llegir l'escrit al blog de Rosa Llop. Imagineu aquestes frases com a títols d'articles que algú hagués pogut escriure:

d'Alistair Fuad-Luke:
Els processos participatius i l'entorn digital posen en qüestió alguns conceptes bàsics per al paradigma actual: "projecte acabat", "procés lineal", "producte universal", "autoria"
–
En què pot ajudar el disseny als reptes del món actual? Canvi de model energètic, atur, homogeneització cultural…
–
Hem vist molts tallers centrats en un problema definit. Com podem incorporar la participació en les etapes pre-brief dels projectes?
–
We should think of design just in terms of objects
Si vau llegir el post anterior "Disseny sense projecte" pensareu que me l'he copiat. És un honor coincidir amb Fuad-Luke :)

de Pieter Jan Stappers
Design not as a profession but as a role
–
The user is an expert in his/her experience, not necessarily in design solution
–

Meta-designer: designing tools for others to design

d'Alfons Cornella

Management has been based on competition, now we need to build it on cooperation

–
Everybody can be a shop with Square [payment system]
Beyond cobranding: Companies can combine their products to innovate, but they can also combine their skills

de Ronen Kadushi
Open Design is native to internet
–
I don't want any client to tell me what should be done

de Renny Ramakers (Droog Design)
Maybe users are not willing to create something from scratch but to customize objects. Then the task of a designer is to create frameworks.

de Gregory Vincent (Sponsume, un web de crowd funding)
Often the main benefit [of the site] it's not the financial side but the awareness raised

Deixo per una altre dia la intervenció misteriosa intensa i inacabada d'Aitor Méndez, que toca temes una mica més allunyats del Open Design.

Podeu trobar els audios i algunes presentacions al web del congrés: http://fad.cat/congres/
i les presentacions a Issuu: http://issuu.com/fadbarcelona

recomano:
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/alastairfuadluke_odscbarcelona
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/pjstappers_odscbarcelona2012/1#
http://issuu.com/fadbarcelona/docs/alfonscornella_odscbarcelona

Disseny sense projecte

Quan fa uns mesos va passar per l’AGI Open per Barcelona vaig escriure un post analitzant els tipus de conferència que fem els dissenyadors, i criticant-ne alguns d’ells. Bé, quan vaig veure el vídeo de wally Olins en una conferència vaig pensar: és això, aquest és el tipus d’intervencions que fan més gran el disseny, que ens dónen acadèmic i prestigi professional.

El 80% de la conferència no tracta de disseny sinó sobre fenòmens i idees que afecten el disseny. Fenòmens sociològics, culturals, psicològics, econòmics… coses importants que passen en el nostre moment històric i que també són rellevants per moltes altres professions. Cada una d’elles ha d’observar-los, entendre les implicacions que pot tenir per la professió i treure’n conclusions.
La professió neix lligada a la cultura del projecte ha de saber allunyar-se del projecte quan toca, mirar el món des de dalt tractar temes de més abast de tant en tant. L’arquitectura fa temps que ho ha fet, mirem sinó instituts com Iaac o el CRITT de la UPC a St Cugat, amb qui vaig tenir el plaer de treballar a 34Kg de CO2. L'emergència de festivals i congressos són un bon inici, i la cultura universitària que comporta el Grau en disseny acabarà portant grups de recerca, publicacions i projectes amb altres facultats. Us imagineu un projecte entre les facultats de disseny i sociologia? Jo sí, i vull ser-hi quan passi :)

http://www.saffron-consultants.com/our-view/wally-on-nation-branding

Disseny amb impacte i classe mitja

El millor disseny del país ja assolit nivells de qualitat equiparables als millors països europeus, ja ha guanyat la batalla de demostrar la qualitat a la resta de la societat. És clar que la feina per millorar no acaba mai, però les novetats en el sector no vindran per la qualitat, hem de saber aixecar el cap i canviar d'objectiu. La batalla que ve ara és per l'impacte del disseny.

Impacte econòmic com… 
contribució a productes de valor afegit
creació de marques fortes
participació en innovació
disseny de serveis / experiències
recerca de tendències
difusió de cultura creativa
etc.

Impacte social com…
Comunicació / transmissió d'idees
Facilitat d'ús / usabilitat web
Comunicació honesta / anti-spam
Comunicació amb missatges socialment responsables
Visualització d'informació / facilitar l'aprenentatge
Reflectir les diverses sensibilitats socials
etc.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
L'hora de la classe mitja

Per aconseguir impacte no n'hi ha prou amb l'excel·lència de les elits culturals, ens cal una gran classe mitja de dissenyadors preparats que arribi a tots els sectors i en totes les facetes. Ja fa anys que les escoles estan posant al carrer centenars de dissenyadors cada any, de manera que el nombre no serà un problema. La barrera serà mental i comercial. Mental per ampliar el significat actual del que és "ser dissenyador". Un amic que treballa en packaging em deia fa poc "tu que ets dissenyador-dissenyador…". Alguna cosa hem de canviar si els que es mouen un mil·límetre del cànon ja es consideren fills il·legítims. I comercial perquè caldrà fer esforços per trencar les diverses concepcions limitades del disseny que estan establertes: el disseny de "pinta-i-colorea" (cita literal d'un client), el disseny-fashion, i també el disseny submís que no treballa amb sinó per a.

I quan el disseny amb impacte sigui realitat no sentirem tant a parlar de l'impacte social del disseny, perquè el disseny serà impacte social. 

PD: Sí, aquest escrit és una manera molt diferent de dir una cosa molt semblant al post "Disseny invisible".

Els condons del Barça

Els condons del Barça, el rentavaixelles del Barça, l'iboprufè 600mg del Barça, els pneumàtics del Barça, el Rolex del Barça, el gat del Barça, l'asil del Barça, el xampú del Barça, el tampax del Barça, la urbanització del Barça, la declaració de la Renta del Barça, les pèrdues d'orina del Barça i la quimioteràpia del Barça.

Si la comunicació reflexa el producte, el Barça hauria de ser la hòstia, hauria de ser una demostració d'estatus total. Però en canvi mostra signes de submissió que no són propis d'una institució tan poderosa simbòlicament i en un moment esportiu tan brillant. Submissió per acceptar un patrocini qüestionable amb Qatar, submissió d'identitat acceptant canvis sense sentit a la samarreta per a Nike, i submissió a la dignitat amb promocions surrealistes per a Sport i Mundo Deportivo.

Cap campanya serà tant eficaç per transmetre que el Barça és "Més que un Club" com eliminar promocions i mantenir el control sobre el disseny de la samarreta. Si posa massa el focus sobre el merchandising corre el risc de seguir el model Disney, on la pel·lícula és només el pretext per vendre els productes i les llicències comercials.

info:
Patrocinadors
Memòria Anual
Disney revenues 4Q2011

Disseny invisible

El disseny com a premium

En el context espanyol el disseny ha entrat per dalt de la piràmide, com entren tantes costums, com un extra, com un delicatessen d’importació. Potser per això el concepte de disseny més estès encara avui està lligat al valor afegit i al concepte premium. El disseny està ben establert a empreses amb venda directa al públic, on el disseny actua com a diferenciador, com a indicador de qualitat, de producte que va més enllà dels mínims exigits. En alguns sectors el disseny encara pot ser vist com a signe de modernitat, en altres simplement signe de feina ben feta. El pack de marca que vol fer-se valer davant la marca blanca, la pel·lícula d’autor que vol marcar distàncies amb Hollywood o el rètol d’un restaurant que vol mostrar com fan les coses amb amor. Però seguint els nostres veïns europeus amb més tradició de disseny, ara ens toca passar a una segona fase.

El disseny com a commodity

Però hi ha un concepte de disseny que va molt més enllà de ser un signe d’estatus. Si la cultura social del disseny continua avançant com fins ara el bon disseny serà un bé comú, una commodity. Una determinada proposta de disseny podrà ser diferenciadora però no el simple fet d’estar ben dissenyat. Si bé el disseny premium ha crescut sobretot a l’empresa privada i lligat a una venda al consumidor final, en una societat on la qualitat i l’atenció al detall es donin per descomptat el disseny arribarà a altres sectors com el comerç majorista o els serveis públics. Però no hi arribarà com a element de seducció comercial sinó com a un component més de la societat del benestar. Si preguntéssim a les organitzacions perquè usen el disseny ens dirien simplement: perquè així és com es fan les coses, perquè tothom ho fa, perquè no som tan cutres… perquè sí. En última instància aquesta pregunta no tindrà sentit. Les idees que tenim més establertes acaben resultant invisibles per nosaltres. Ningú se sorprèn que en obrir una l’aixeta surti aigua. El bon disseny es donarà per descomptat fins a resultar invisible. El disseny serà normal el dia que un president del Govern tingui formació de dissenyador i ningú pregunti perquè.

Dr. Helvetica i el concurs per Mr. Arial

Mr. Arial i el Dr. Helvetica
- Hola, és vostè el Doctor Helvetica?
- Amb qui parlo?
- Sóc Mr. Arial, el dels grans magatzems. Enhorabona, ha estat seleccionat per participar en un concurs per ser el meu metge personal.
- Fantàstic, demà li envio el meu currículum i alguns casos publicats.
- Bé, és que per triar un dels tres metges no en tinc prou amb el que han fet per altres, vull que em tractin ara mateix.
- Bé, li faré un pressupost.
- El cas és que voldria que em tractéssin sense cost.
- Però jo sóc un professional.
- I jo un client de renom. Sap el que suposaria treballar per mi?
- Està bé, quan pot venir a la consulta?
- No tinc temps per anar a la consulta de cada candidat.
- Necessito preguntar-li sobre antecedents familiars, radiografies, al·lèrgies a medicaments, historial clínic…
- No tinc temps. Simplement ha de saber que estic costipat, amb això un bon metge en té prou.
- Però és que sense proves no puc saber què té.
- El dia 10 vull un informe sobre el tractament, el cost i el calendari.


El Doctor Helvetica li diu que darrera un aparent costipat podria haver-hi una al·lèrgia crònica, ho detalla en un extens informe, i diu que la única manera de solucionar-ho és fer un canvi en l'estil de vida, deixar de fumar i fer esport. De tota manera diu que si guanya caldria fer el diagnòstic bé i confirmar-ho. Mr. Arial el descarta. No cal que li vinguin a dir el que té, ell ja va dir que era un costipat i prou. No pot canviar d'estil de vida, segur que hi ha una pastilleta.

El Doctor Vag Rounded està segur que és una nova malaltia i li recomana un tractament molt innovador que es basa en el diàleg amb el virus. Els tractaments virals són el que es porta, i de fet és el que aplica en 9 de cada 10 casos. No està malament, a Mr. Arial li agrada estar al dia, però això de tractar amb virus no és per ell.

El Doctor Comic Sans li diu que això no és res, que el li convé és relaxar-se i agafar-se uns dies de vacances i, perquè no, relaxar una mica la dieta, que un pacient estressat no es curarà mai. De regal li adjunta dos bitllets per un cap de setmana a París amb la seva dona. Mr. Arial està encantat! per fi algú ha entès el seu problema, per fi algú que entén que és un home ocupat i no té temps per experiments, molt menys per canviar d'hàbits.

Però vet-ho aquí que després de les vacances amb la dona i menjar millor que mai, el costipat persisteix, i pitjor encara, s'ha engreixat 4 quilos. Per sort troba a temps un blog on troba solucions, es veu que hi ha unes pastilles fantàstiques, a 100€ la caixa però val la pena. Ostres amb els metges, quins perapunyetes!


més info:
www.logorapid.com

Art i comunicació elitista

Sobre l'enorme contradicció entre la banderola que vol ser propera-colega i una proposta de museu i de comunicació endogàmica que fa temps que allunya als que no som de la tribu. 

Servei elitista

Confesso que fa temps que no visito el Macba, però recordo perfectament el respecte que imposa l'entrada: silenci, espais enormes, i la sensació d'alta cultura més que de cultura a seques. El mateix respecte distant que un santuari o una botiga de luxe del Passeig de Gràcia. Un no sap si és digne d'entrar-hi.  

Els museus d'art mostren unes peces que sovint no entren per la vista i resulten opaques, difícils d'interpretar sense una muntanya d'idees i referents a l'abast de pocs. Les sales es caracteritzen per l'absència total de didàctica, les carteles minimals es limiten a la fitxa tècnica. Hi ha els vigilants – informadors – de sala, però el context dissuadeix de demanar massa explicacions. Si les obres no tenen una entrada fàcil i no hi ha didàctica per explicar les obres el missatge és "estàs fora de lloc". Potser exagero una mica, però sabeu de què parlo.

Comunicació elitista

La comunicació dels museus d'art segueix el mateix patró. Es dóna per descomptat que coneixes l'artista, i es mostra una retòrica minimal amb especial predilecció per conceptes abstractes propera al món de les colònies de Calvin Klein. Vegeu sinó a sota els títols d'algunes exposicions recents. Els títols (i els cartells) no informen de res, no apropen l'obra, no pretenen seduïr, no semblen voler arribar a cap altre públic que "els nostres", els del ram que no necessiten un cartell perquè hi aniran igualment. 

Preguntes per a un servei públic

• Essent un museu públic no hauria d'equilibrar el nivell de les exposicions amb l'afluència de públic?
• Les exposicions més vanguardistes sense públic són com aeroports sense viatgers?
• No hi ha referents de qualitat i vocació d'arribar a la major gent possible? 
• El Pompidou no es comunica de forma més oberta?
• Si el públic és reduït es justifica l'ús de mitjans massius com banderoles i Mupis?
• Si el públic assidu ja hi aniria la comunicació no acaba essent una forma d'exhibicionisme cultural?

Alguns dels títols recents 

Atenció a les perles com "Possibilitat d'acció", "Amb la probabilitat de ser vist" o el magnífic "...per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa"

Col·lecció MACBA. Šejla Kamerić and Anri Sala. 1395 Days without Red

# 04 Natascha Sadr Haghighian. De paso

En el laberint. Àngels Ribé, 1969-1984

Museu de les narratives paral·leles. En el marc de La Internacional

#03 Pep Duran. Una cadena d'esdeveniments

#02 Latifa Echakhch. La ronda

Paral·lel Benet Rossell

#01 Armando Andrade Tudela. ahir, demà

John Baldessari. Pura bellesa

Amb la probabilitat de ser vist. Dorothee i Konrad Fischer. Arxius d'una actitud

Possibilitat d'acció. La vida de la partitura

...per a la compensació osmòtica de la pressió de la riquesa. Alice Creischer: obres i col·laboracions

Entre ells alguns títols que sí tenen un component més informatiu o descriptiu.

Als marges de l’art. Creació i compromís polític

Temps com a matèria. Col·lecció MACBA. Noves incorporacions 22

El mal d’escriptura. Un projecte sobre text i imaginació especulativa

Així com l'estratègia em sembla incoherent el disseny dels diversos materials em sembla força encertat, a càrrec d'estudis com emeyele o Twoelf.

Jaume Pujagut

Qualsevol persona que assistís a l'homenatge de Jaume Pujagut es va adonar que és un referent en el disseny, com a professional però també com a persona. Molts hi vam anar perquè creiem que es mereixia el reconeixement però en vam sortir molt més conscients del valuós paper del Jaune en el panorama català del disseny. Haig de confessar que era el primer acte de la sèrie Mestres del FAD, i per tant no sé com acostumen a ser però l'ambient era ben especial, i crec que vam sortit tots emocionats. Un símptoma: la sala era plena de gent de totes les generacions, incloent una bona representació d'alumnes, sobretot dels darrers anys a l'escola BAU. Molts d'ells van ser alumnes meus i va ser fantàstic trobar-los, mirant els alumnes amb perspectiva et fa mirar amb encara més respecte i amor el fet de donar classe.

Tranversal: Poques persones han donat classes a tantes escoles diferents i durant tants anys, poques han acumulat tantes promocions d'estudiants a les esquenes i ben pocs professors són tant recordats com ho és ell, si més no recordats per bé :) Aquesta transversalitat juntament amb el seu tarannà obert inquiet i afable han fet d'ell un nexe d'unió entre gent ben diversa. Si el tòpic diu que en set passos podem trobar conexió amb qualsevol altre persona del planeta, en el món del disseny probablement sigui un sol pas: Jaume Pujagut. Si fos a Linkedin, twitter i Facebook petaria la xarxa :) potser aquesta és la veritable raó per esquivar la presència a la xarxa :)

Algunes perles de l'acte:

VideoClip_TwistAndShoutJaume from David Parcerisa on Vimeo.


El vídeo que el col·lectiu Grrr va dedicar-li

http://graciesjaume.org/
El web on podeu deixar els vostres missatges d'agraiment i consultar els que ha deixat la gent.

i un altre regal: entrada a la Wikipèdia

A nivell personal li agraeixo la confiança i la oportunitat de donar Projectes a BAU, i espero tenir-lo com a coordinador força anys.